Olga Olivera-Tabeni
Camí avall arribes al rivet, a l’espai entremig que es forma en els límits de qualsevol embassament, entre el pla aigua i la terra... Em sorprèn poder baixar fins a nivells molt sovint inundats per l’aigua, on els colors de sobte canvien, es tornen polsosos, grisos, descolorits, com pintats amb una primera capa de pintura blanca no massa cobrent, o empolsats d’argila, esberlada pel mateix pas del temps, convertits en el que en podríem dir espais en blanc i negre. Una estranya sensació t’envaeix. Llocs que sovint són recorreguts per passejants anònims, que caminen al voltant del seu perímetre. Alguns en dirien terrain vague o tercer paisatge en paraules de Gilles Clement o les heterotopies de Foucault. Espais que en certa mesura, i en molts dels casos han quedat ocultats, amagats, sobrevivint com a reductes de territoris erms, d’espais obsolets i residuals, de cantonades perdudes, apartats del món productiu i l’activitat econòmica. Terrenys que molt sovint desitgem eliminar de la ciutat contemporània, per ser associats al pejoratiu, al rebuig, a la inseguretat, a enderrocs, abocadors. I, que acostumen a ocupar en entorns rurals relleus accidentats on es fa difícil l’accés amb maquinària agrícola, així com els llindars de camps, fasseres, riberes, cunetes de carreteres...I, crec, n’afegiria espais en la llinda, en aquest tall, en el rivet dels embassaments. Cal entendre’ls però, no des de la negativitat, sinó des de l’efecte contrari, com a territoris en suspens i improductivitat, de llocs en negatiu, on el fons de tota imatge esdevé primer pla, forma, el contra mapa dels espais administrats; llocs diferents, però no entenen aquesta com un problema sinó com un valor afegit i necessari. Es tracta d’espais que també ens calen per viure, encara que ens sembli ben bé el contrari. Podem apreciar-hi el naixement de paisatges secundaris, de plantes pioneres de cicles molt ràpids i màxima diversitat, amb les seves poderoses dinàmiques de canvi, d’una natura que es resisteix a morir, i que colonitza i recolonitza tossudament, contínuament, en cicles de vida i mort. Espais que són com escletxes de llibertat, d’experimentació i de trencament de l’homogeneïtat de les ciutats, de resistència al model capitalista. Espais en què és possible imaginar i posar en pràctica una manera de ser i de fer transgressora i creativa.
I, en aquest passeig cap avall, cap al rivet, en plena pendent, m’he trobat un parell d’homes caminant per la riba, a fregar amb l’embassament. A la llunyania se senten les veus amortides d’una gent que es banya i d’un nen que juga a l’eco amb l’espai tancat que formen les parets de les muntanyes. He buscat la cova del Segre o de Vilaplana important abric prehistòric enfonsat dins l’aigua.
He tornat disset anys després amb aquest lloc, per reprendre un projecte ja encetat aleshores, en plena construcció de l’embassament.
Durant el 2000, atemorits per l’esmentada línia, rivet, i el seu significat, eren habituals frases com “l’embassament ha d’arribar en aquells arbres o en aquella teulada”, entre habitants de la zona, perquè ella era precisament la que sentenciava el futur dels seus habitants, la continuació o no en l’esmentat territori, depenent si la finca, la casa... se situava per sobre o sota d’aquesta. Al final 435,54 metres, n’era la cota més alta.
Les terres de Lleida i d’Osca, com a territoris d’embassaments. Àmplia escletxa, que delimita i separa artificialment i/o naturalment ambdós territoris. Espai de solituds, en el seu moment de dolor per l’emigració forçada, que comença molts cops molt abans que es posi la primera pedra de la nova presa, condemnats a la desaparició, força als seus habitants a l’abandó progressiu d’allò que és seu. He recorregut al llarg del temps molts d’aquests territoris, Rialb, Santa Anna, Canelles... i els seus deshabitats de Finestres, Fet, Montfalcó, Blancafort, Canelles, Tragó..., o les restes d’aquests, com Bassella...
El rivet, aquesta via dolorosa, com espai que vull preservar, o fer-ne un homenatge, d’aquí la meva acció com a procés d’enregistrament, de calcar a la manera de cromatografies, o marques deixades en un paper assecant d’un laboratori, després d’extreure la clorofil.la o altres pigments. Extreure’n la petja, la marca d’aquest paisatge, davant la seva imminent desaparició. Es tracta d’arrencar allò que se’n pugui conservar. Registrant fragments continus, d’aquesta llarga franja, com una acció lenta i metòdica, la d’un pur registre mecànic. Acció de repetició, davant d’un paisatge que es va esborrant lentament sense que nosaltres i els nostres ulls siguem capaços d’apreciar-ho.
El resultat, en forma de guia o mapa ens remet a la recerca d’aquests espais, des d’uns punts concrets proposats -coordenades- la realitat és que aquests espais, paisatges, difícilment els trobarem, almenys com són presentats en aquesta guia, perquè al cap i a la fi es tracta d’espais, llocs, en moviment continu.
El ribet. Cromatografies perimetrals. Llibre d'artista. *Projecte originalment basat en l’embassament de Rialb.
