Contant arbres | olga-olivera-arte

Contant arbres. 2019-26. Video de 22:28 min. A Contrapastoral, art i pagesia. Comissariada per Pau Minguet. Museu Morera. Museu d'Art Modern i Contemporani de Lleida.

Caminar sota el cel obert de la plana de Lleida, allà on la boira de l’hivern es transmuta en una calor asfixiant i el pols dels camins se t’enganxa a la pell, és un acte físic que frega la resistència. En aquest escenari lliurat a la dictadura del capitalisme agrari que elimina vells arbres, mentre se’n presenten noves modalitats a cops poc adaptades a l’entorn i circumstàncies, com accions que poden semblar-nos purament surrealistes.

Contant arbres s’exposa a la perifèria, un lloc al qual he intentat donar lluminositat i valor una vegada i una altra. Un espai des d’on pensar allò que queda al marge, el real. Perquè és precisament aquest lloc on he estat col·locada repetidament, tant pels territoris com per la mateixa història personal. Però deixem la meva història, que crea una força centrípeta de la qual no puc ni vull fugir. Ves a saber, si no, on seria ara.

Perquè clavar el cos al marge, estar-hi hores sota la insolació de l’estiu, és entendre que la força del marge pot arribar a ser titànica.

És una acció pura, conceptual, racionalista, la de la numeració matemàtica, però alhora conté una força que neix d’una pulsió gairebé quixotesca: recórrer a peu els camins de Ponent per comptar i inventariar el que sigui, un plataner o la resta d’un arbre tallat que gairebé s’ha convertit en escultura. Hi hauria artistes que fabricarien artificialment aquesta forma real dins dels models representacionals i caducs de l’art.

L’obra imita una certa literalitat corporativa, però alhora en defuig. L’arbre, el símbol, l’arquetip, acaba trencant la vorera, a vegades de manera incòmoda, gairebé impronunciable, o es converteix en un parell de crosses dalinianes. També apareixen núvols que després desapareixen sota capes de retoc fotogràfic. O un fons que ens crida…

I sobretot hi ha l’acció absurda i incoherent la de comptar arbres. Podem saber quants n’hi ha? Té sentit realment comptar-los? Poden fer-ho realment?

L’art és això: un moment de fricció. No vol dir, ni deixa dir. Ni és, ni no és.

I com més t’hi endinses, més entens aquesta posició. La posició de la senzillesa, que no és el mateix que superficialitat. Susan Sontag parlava de la contrainterpretació, de deixar senzillament que les obres siguin. Potser això és especialment important en aquest moment de tant de soroll de la publicitat directa i la mediació pedagògica. La nostra societat sembla trobar-se encara en una posició molt immadura, com la de l’adolescent que encara brama tal vegada per cridar la nostra atenció.

I parlo de pedagogia des de d’una posició que puc sostenir, des d’una vida abocada a ella. Però també des de la meva història familiar. De l’art en aquest país no se'n pot viure i aquesta és una gran mancança que se n’hauria de parlar llargament.

Aquesta obra és senzillament això, comptar arbres. Un, dos, tres, vint o cinquanta mil. Una cosa aparentment fàcil, però alhora tremendament complexa. L’art necessita temps llarg, hores de treball dur, procés, maduresa, incomoditat i constància. Ningú dubtaria que, per entendre Mozart o assistir a una òpera, necessitem acostumar l’oïda a determinades audicions. Avui alguns d’això en diuen elitisme, en aquesta por constant que tenim de no semblar prou moderns, sense saber ben bé què vol dir realment ser moderns. Totes les èpoques van voler ser modernes a la seva manera. O potser es tracta només de caure una vegada i una altra en el de sempre. La història, per desgràcia, és plena de moments fluixos.

I un parell d’apunts més: cal vigilar què en fem d’aquest marge de força tremenda, perquè, en estar allunyat del centre, també es pot tornar massa laxe. Potser algú n’hauria de parlar, d’aquesta força i dels perills, dels desdibuixaments.

I encara m’agradaria dir que l’art conceptual no és matemàtic ni fred, ni gira necessàriament la mirada contra la pulsió emotiva. Que no ens enganyin amb superficialitats, ambdues realitats poden conviure. La pulsió de Contant arbres surt precisament d’una vida dura, punxent, davant els terrossos del tros de casa meva.

Olga Olivera-Tabeni

Camí de Bell-lloc a Alcoletge, pel camí del Riu.

Camí de Sant Jaume, de Castellnou de Seana al Palau d’Anglesola.

Camí paral·lel a la LL-11 (antiga N-II), a l’altura del Tossal de Moradilla.

Camí del Pla de Vencilló.

Camí de Bell-lloc als Alamús, travessant la séquia de Pelagalls.

Carrerada d’Alcoletge. De la LL-11 (antiga N-II), a la A-2 i volta a la LL-11.

---------------

PD: Molt contenta de tenir la meva obra en diàleg amb la d'Olga Sacharoff i, sobretot, amb la d'Hernàndez Pijuan. És un honor compartir aquest espai amb un artista que ha estat referent per a mi des de la meva etapa d'estudiant a la facultat de Belles Arts.