Arbres des del pati de casa meva, els que un dia vaig decidir deixar, conscient que els mateixos ens parlen també de la història de la casa. Formes vegetals que habitualment solem deixar al marge del patrimoni, les plantes sempre han estat a la part més baixa de l'escalafó, de la piràmide, tendim a centrant-nos en el més aparent, més factible, o evident, com és el patrimoni mobiliari o immobiliari.

Una figuera, un perer, una pomera, restes de velles parres, o una morera ens parlen d'un passat enraigat a un altre model social on la casa no era sols l'espai per anar a dormir, sinó que s'hi treballava. El model laboral anava més enllà de l'estrictament vinculat a l'economia capitalista, o a la producció de béns de consum fora de la llar, en l'àmbit públic. Restes d'una economia de subsistència que ja fa dies vam perdre. Sols en la penombra d'aquestes velles edificacions, que no han sofert grans canvis en el temps, perquè hem curat que així sigui, hi hem posat fre, o altres que han quedat abandonades i obsoletes, hi podem apreciar aquest passat d'aquesta altra manera de viure. Els arbres, la natura, les plantes ens parlen d'aquesta història viscuda.

Aquest col·lapse, ara més evident que mai davant la crisi del coronavirus, reobre el pensament per remirar des de les nostres cases aquest passat, el d'abans d'aquesta sobresaturació capitalista. Des d'aquest petit hort filosòfic, que m'ha acompanyat durant aquest confinament, tal vegada una mica com proposava Epicur. Un confinament que no essent vist des de la negativitat, l'enclaustrament o la depressió, ens pot obrir a altres pensaments, des d'aquest altre espai lluny de l'ebullició pública, tal vegada com a baronesses o barons rampants, fent referència a Cosimo d'Italo Calvino, i que ara a alguns ens costa abandonar. És un tema de dissidència o resistència si voleu. I de plantejar-se noves maneres de viure, tot menjant les bledes que a vegades surten espontàniament, o deixant i consumint allò que hem qualificat de males herbes o plantes ruderals, com del lletsó, la malva o el dent de lleó i que abans, en èpoques de pocs recursos, escassetat o racionament se solien consumir.

Pensem en la poca varietat d'hortalisses i fruites dels nostres àpats...

Una baronessa rampant, proposa aquestes altres maneres d'alimentar-nos, de sanar-nos, i de recuperar altres formes de treball, més humanitzades, des de dins les pròpies llars, com formes de subsistència, de resistència i desobediència, ara més que mai davant la màquina capitalista... Aquesta crisi ens està empenyen a canviar, ens diu que ho hem de fer. És el moment, ara la manera com ho fem dependrà sols de nosaltres.

 

La baronessa rampant. Fotografies, cromatografies, aigua d'espígol... Projecte fet a partir del confinament a casa, pati de la casa. Bell-lloc d'Urgell. 2020.

© 2019 por Olga Olivera-Tabeni // oliveratabeni@gmail.com

  • Facebook
  • Gris Icono Vimeo
  • YouTube