En portada, grans titulars, esdeveniments històrics, escenografies i estridències, que en són les màquines amb què el sistema es representa, i controla. Com bé ens deia Perec, els trens sols són trens quan descarrilen, els avions quan xoquen o són segrestats, o quan atempten contra les torres bessones. Vivim i els representem, com si fossin la vida veritable. La resta de temps humà, dels nostres recorreguts diaris, i de tanta gent, sembla no existeixi, ni res importa.

Aquí del que es tracta és precisament d'aquest interrogar l'habitual, el microscòpic, el que en queda al marge.

I dins la bossa, tinc una mica de tot, com diuen- estereotips- de coses que en portem les dones. Un paraigua per si de cas, diferents papers, uns bolis mig gastats ( coloret no, ni res que s'assembli, perquè no combrego amb cap rol de dona ni tot això!), i tiquets de la compra d'uns pensaments vermells que he anat comprant durant set dies.

Set dies d'una acció rutinària. També del capital de Marx, que treia en una classe de la Universitat Autònoma de Barcelona, a uns alumnes de magisteri i que no en sabien res, del qui era Marx...O potser sí una mica, un senyor mig antiquat, uf d'uns vells ideals...! La idea del proletariat, d'una paraula que ha entrat en el més pur declivi, perquè així interessa, que hem fet volgudament desaparèixer, sota la consigna que som classe mitjana.

Però que algú m'expliqui si us plau que és la classe mitjana?

 

Sembla que en faci un discurs erràtic, obert. No dic res, però sí molt... o no!...

... Al final tinc un munt de paperets inútils que m'han dit que són cancerígens, i que les dones portem en les nostres bosses cada dia (són pocs encara els establiments que ja han decidit tirar per un altre camí més sostenible).

Set tiquets de pensaments vermells, de set dies, però de tants altres.

​

​

​

​

Set dies de pensamients vermells i tants altres...

Tiquets de la compra entre el 18 al 24 de desembre de 2019.

​

​

​