C-1313 és un projecte d'investigació i producció artística al voltant de l'antiga C-1313, antiga carretera que fou anegada als volts del 1999-2000, a causa de la construcció de l'embassament de Rialb. Es tracta d'un projecte de llarga durada -que ha tingut diferents fases, recuperacions- i que té com a pretensió la reflexió, el diàleg, sobre el que pot significar la construcció d'una mega estructura hidràulica com és l'embassament de Rialb.

 

Projecte ple de contrastos. Des dels records, o el drama que va significar pels seus antics pobladors, als nous usos que s'han erigit. Vivència personal, via per a mi- i per a molta altra gent- plena de records d’infantesa, de viatges de diumenge a Andorra a comprar sucre, pots de llet en pols Regilait, formatges, mantequilles, xocolata…I de pobles petits com Tiurana, Bassella, Castellnou de Bassella…Avui desapareguts per la construcció de l’embassament de Rialb. O quan l'any 2000 ens atansàvem amb aquests espais, i vivíem per un costat el drama dels seus pobladors, que havien de marxar i per l'altre el naixement d'aquests nous usos. La incidència de les notícies sobre Tiurana, i el seu anegament als mitjans de comunicació, cridava una allau de gent que amb diferents interessos i prioritats s'atansaven a la zona, des de la inquietud i rebuig dels seus habitants. Uns per curiositat, xafardeig... Com parelles i gent que s'hi feien fotografies en un contrast entre aquesta suposada felicitat i un entorn que aleshores mostrava el drama d'emigració forçada. Altres moguts per l'espoli, o per la visió romàntica i tal vegada morbosa de veure les restes de cases i construccions surant damunt de l'aigua. En aquest sentit, a Rialb i per evitar aquesta realitat, s'optava per la seva destrucció, màquines excavadores tiraren cases, esglésies, ermites... Després en vingueren la pesca en mans d'immigrants romanesos, les activitats d'oci esportiu dins l'embassament, caiacs ... O altres terrestres amb circuits de motos, quads... Com els que hi ha per exemple avui on es situava l’antiga població de Bassella.

​

Els embassaments desarrelen a moltes persones, aspecte humà que rarament se sol tenir en compte en el moment que es decideix la seva construcció. Parlar dels sentiments de les persones, dels seus afectes, dels llaços entre les mateixes i els seus territoris. La pèrdua del territori implica sempre un desajust important, una profunda ferida en la vida dels seus habitants. La pujada de l'aigua representa la desaparició de tot un territori, la negació de tota la seva visió, mai més tornaran a veure aquells cultius, camins, carreteres, cases, horts... Ni s'hi podrà tornar. Des de la distància dels nous programaris informàtics és molt fàcil caure en la fascinació per aquests megaprojectes hidràulics. Des de l'asèptic espai d'enginyers o arquitectes podem construir i deconstruir tot un territori en un no res, eludint la part emocional i la vida de les persones.

 

Molts cops, la construcció d'embassaments implica una afectació que va molt més enllà d'expropiacions, desarticulant i eliminant rius, poblacions, comunicacions -que normalment van arran de riu- i relacions entre persones.

Destruint o afectant en el patrimoni cultural i natural, i la seva història. El trasllat d'edificacions, que es realitza en molts d'aquests casos, com succeí a Rialb -i que no deixa de sorprendre'ns- suposa necessàriament una alteració del significat intrínsec d'aquestes. Els edificis no són meres formes externes o exteriors, sinó que és primordial entendre el valor de la seva ubicació, l'orientació, o els elements que pot contenir el sol i que encara no han estat descoberts, com a noves possibilitats d'estudi, que el trasllat elimina de manera definitiva. Molt sovint, malauradament el trasllat també altera la forma final, introduint nous elements - suposadament per facilitar la comoditat i l'accés- com delimitacions, sòls encimentats... L’urbamització d’elements que prèviament es trobaven en estat més o menys natural. Convertits en elements estetitzants, com a pures formes, ens recorden més a elements de parcs temàtics que als seus originals.

A més, la tendència és fer una recuperació puntual, d'alguns dels elements afectats, en fixa uns que passaran a la història, i elimina altres com cases i masies, tot i el seu valor social, cultural i històric.

Altres no es poden recuperar, com bé succeeix amb la cova o bauma del Segre, de Vilaplana o Espluga dels Gitanos, antic i important abric prehistòric arran de riu, avui sota les aigües.

 

L'embassament crea fissures, com podem veure, fins i tot abans de la seva existència. La certesa de la seva construcció sentencia als llocs afectats a una paràlisi permanent, que acabarà en pujar l'aigua. Com parats pel temps les cases de les poblacions afectades viuen els darrers anys de vida en profunda agonia, esperant la seva desaparició definitiva. Cases i poblacions queden suspeses en el temps. En el cas de Rialb fotografies de l'any 2000 evidencien aquesta realitat, poblacions que semblen dels seixanta. Deia un habitant de la zona: "A les cases feia molt temps que no hi fèiem res".

 

A vegades serveixen també per separar físicament, i psicològicament territoris. Cas com Lleida i Osca, sota la barrera dels embassaments- Santa Anna, Canelles....- que delimita i separa artificialment i/o naturalment ambdós territoris.

Cal reflexionar també com els mateixos serveixen per crear alhora territoris perifèrics, la seva construcció suposa la desertització del territori afectat, el seu oblit, com bé a passat amb les zones afectades pels embassaments de Santa Anna o Canelles. En aquests casos hi ha l'adveniment d'una zona desèrtica, oblidada, deprimida, encara avui en dia. En aquest sentit atansar-se per exemple a Tragó de Noguera és fer-ho a un paisatge en profunda solitud, com si el drama de la seva desaparició encara bategués entre erals i cultius antics. Abandó, que en l'actualitat s'intenta apaivagar a través de l'ocupació temporal dels que han quedat, que intenten recuperar el territori a través del turisme rural. Com si fos una única fórmula de recuperació territorial el turisme rural s'ha erigit per homogeneïtzar no sols els territoris afectats per embassaments sinó qualsevol espai de baixa o alta muntanya. La mancança d'imaginació, i un afany econòmic galopant sembla ser com una barrera que impossibilita pensar d'altres fórmules de recuperació més social, com per exemple a través de polítiques per facilitar l'arribada de nova gent a la població, - d’una població autòctona escasa i envellida que necessita la renovació- amb habitatges subvencionades pels ajuntaments, diputacions…O la possibilitat de treball, o d'escola pels nens nouvinguts.

Embassaments i transvases són tractats pels polítics com a generadors de riquesa. En un model de megaprojectes d'arquitectura i enginyeria faraònics, dit en sentit de com el poder, el sistema, s’hi arrapa. De com en representen el seu poder magnànim, a la manera que ho feien en l’antiguitat les grans construccions faraòniques o arcs del triomf romans. Estructures mogudes per complexos interessos econòmics i polítics, que molt sovint arrasen tot el que troben al seu pas, en pro d'una suposada modernitat, desitjat progrés i benefici per tots, oblidant la seva afectació sobre els seus pobladors, i els seus els rius. S'ha parlat molt sobre la necessitat d'un gir important en política hidràulica, de generar alternatives per a cada nou projecte, per veure la seva necessitat i validesa. Són moltes les manifestacions contra els embassaments i el ressò del drama humà en els mitjans de comunicació. A Rialb la negativa a l'embassament hi era ben present, als anys setanta i vuitanta per exemple, sota pintades en façanes, o pancartes, "No a l'embassament de Rialb". La població s'hi va resistir molt. Es tracta de fet d'un dels darrers encara projectats a partir de les polítiques hidràuliques franquistes.

Bé tot això ens ha de fer pensar amb el que volem, si viure en aquesta suposada "modernitat" i fins on estem disposats a arribar per conservar-la. És evident que urgeix la seva revisió - del concepte de modernitat i progrés- i si podríem o no prescindir d'aquests tipus de megaprojectes... Tal vegada, podríem generar una política de reducció del consum d'aigua, i substituir-les per unes estructures més a escala humana…

 

Olga Olivera-Tabeni. Text refet el juny del 2019, a partir d’un text del 2017.

​

​

​

Enllaç a Cartografies de l'oblit, mapa C-1313

​